Pasqual Vilaró i Piera
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1803  Barcelona |
| Mort | 30 novembre 1870 (66/67 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | pintor |
Pasqual Vilaró i Piera (Barcelona, 1803 – ca. 1870) fou un pintor d'indianes, fabricant i comerciant de cotó.
Biografia[modifica]
Fill de Joan Vilaró i Mirambell (Barcelona, 1778 – 1840), gravador, i de Madrona Piera i Mas (morta el 1843), la seva família va residir durant alguns anys a Igualada. Entre 1814 i 1817, feu l'aprenentatge de dibuixant de mostres per a estampats d'indianes a l'Escola de Nobles Arts de la Junta de Comerç de Barcelona. En completar la seva formació s'establí pel seu compte (realitzant també treballs com a gravador al costat del seu pare) i al servei de diversos fabricants, com ara Erasme de Janer i de Gònima. El 1823 obrí amb el seu germà Vicenç una petita fàbrica de teixits de cotó i dos anys més tard fou premiat per la Junta de Comerç de Barcelona per un dibuixos aplicats a la teixidora jacquard.[1]
El 1831 feu temporalment el pas a la pintura a l'oli fent una estada breu a Granada amb la idea d'establir-se com a pintor, però sense assolir l'èxit desitjat. El 1834 obrí amb el seu germà una nova fàbrica de teixits de cotó de setze telers al carrer Sant Pau de Barcelona, ben aviat ampliada i traslladada, successivament, als carrers de les Carretes i de la Riereta de la capital catalana. El 1837, la Junta de Comerç de Barcelona el nomenà professor de dibuix de teixits i, tres anys més tard, la Reial Acadèmia de San Fernando li concedí el títol d'acadèmic de Belles Arts «en clase de pintor de flores y de dibujo aplicable a las manufacturas». El 1840, els germans Vilaró disposaven de dos-cents telers, però la creixent conflictivitat els portà a traspassar les fàbriques i a concentrar-se en el negoci comercial, en companyia com a soci d'Ignasi Prat i Cots entre 1843 i 1857. Amb el seu germà i la Societat de José Móra, els Vilaró arribaren a posar al mar fins a quatre fragates al seu servei, dedicades a la importació del cotó i fusta, alhora que compraven accions de diferents societats, com ara la España Industrial. Casà amb Ramona Coll i Riba (nascuda el 1821).[1]
Fons personal[modifica]
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya des del seu ingrés el 2010.[1] El fons aplega una part de la documentació, sobretot de tipus memorialístic, produïda i aplegada per Pasqual Vilaró i Piera. Constitueix una aportació a la història de la família al segle xix, molt singularment per les anotacions morals i pràctiques que deixà per a la seva descendència (Advertencias para mi familia discurridas y escritas por mi mismo), així com per la narració autobiogràfica i de la trajectòria familiar redactada entre 1860 i 1868 (Curiosas noticias sobre los antepasados de don Pascual Vilaró y Piera, sobre él mismo, sus descendientes y otras cosas). Hi destaca pel seu interès per a la història de la medicina la descripció prolixa en detalls de les malalties i els tractaments rebuts per ell mateix i els seus fills al llarg de tota la vida. El fons aplega, a més, certificats del padró i rebuts del pagament de la contribució territorial de l'habitatge familiar a la Rambla dels Estudis de Barcelona, certificats de bateig de diversos membres de la família i documentació de l'enterrament dels fills morts, així com notes sobre les aplicacions guaridores del mangle, resultat del contacte del productor amb Amèrica.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Pasqual Vilaró i Piera. Descripció del Fons». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: 29 juny 2013].
Bibliografia[modifica]
- RUIZ I PABLO, Àngel. Historia de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona: 1758 a 1847. Barcelona: Alta Fulla, 1994. 447 p.
- GUTIÉRREZ MEDINA, Maria Luisa. La España Industrial, 1847-1853: un model d'innovació tecnològica. Barcelona: Associació i Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1997. 401 p.